El periodisme és un ofici que exigeix rigor, criteri i certa objectivitat. En els últims temps el món de la informació ha estat envaït per gent de diners i grups empresarials sense escrúpols que han preferit els guanys econòmics a la qualitat periodística.
Fruit d'això, el periodista d'avui és una persona que, o bé escriu reprimit, o bé s'ha guanyat el respecte dels seus caps i té el dret d'escriure articles d'opinió al seu gust. En aquest segon grup la parcialitat és respectable, encara que no la manca de rigor o el criteri canviant.
Desafortunadament, el periodisme esportiu, envaït per Ronceros i Carazos, sembla haver optat per navegar al seu aire oblidant els valors que sempre han regit aquest ofici, i infectant a tots aquells que intenten fer-se un lloc entre els dinosaures d'aquest sector. A la poca rigorositat de Relaño, al demostrar-seque el propi inventor del Villarato tenia un article on menyspreava aaquells que creien en els complots futbolístics, se li uneix ara un altre periodista amb molta tirada que ha comès el mateix error: canviar de parer segons la seva conveniència. Estem parlant de Lluís Mascaró.
El periodista català, director adjunt de Sport i una de les plomes que fins ara, malgrat la seva parcialitat evident, estava demostrant que la qualitat en el periodisme esportiu encara existia, es va abaixar els pantalons i va llançar per la borda la credibilitat que s'havia guanyat. En només tres dies de diferència Mascaró va passar de veure la final de Copa com el títol coper mésimportant de la història del Barça, a veure-la com un títol menorsense cap importància. Quina era la diferència? La victòria del Reial Madrid, és clar.
I és una pena vendre el teu prestigi per quatre línies escrites amb ràbia i ira de mal perdedor. Això és el fàcil i malauradament també del comú. Allò realment difícil, complicat i dur era admetre la derrota, reconèixer que el Reial Madrid va jugar una primera meitat encomiable i que en una pròrroga a cara o creu va apostar fort perquè la cara del Rei, i no l'altre costat de la moneda, es posés damunt de la gespa.
PD: Agraïments a Isaac Márquez per facilitar-me la informació.
Fruit d'això, el periodista d'avui és una persona que, o bé escriu reprimit, o bé s'ha guanyat el respecte dels seus caps i té el dret d'escriure articles d'opinió al seu gust. En aquest segon grup la parcialitat és respectable, encara que no la manca de rigor o el criteri canviant.
Desafortunadament, el periodisme esportiu, envaït per Ronceros i Carazos, sembla haver optat per navegar al seu aire oblidant els valors que sempre han regit aquest ofici, i infectant a tots aquells que intenten fer-se un lloc entre els dinosaures d'aquest sector. A la poca rigorositat de Relaño, al demostrar-seque el propi inventor del Villarato tenia un article on menyspreava aaquells que creien en els complots futbolístics, se li uneix ara un altre periodista amb molta tirada que ha comès el mateix error: canviar de parer segons la seva conveniència. Estem parlant de Lluís Mascaró.
El periodista català, director adjunt de Sport i una de les plomes que fins ara, malgrat la seva parcialitat evident, estava demostrant que la qualitat en el periodisme esportiu encara existia, es va abaixar els pantalons i va llançar per la borda la credibilitat que s'havia guanyat. En només tres dies de diferència Mascaró va passar de veure la final de Copa com el títol coper mésimportant de la història del Barça, a veure-la com un títol menorsense cap importància. Quina era la diferència? La victòria del Reial Madrid, és clar.
I és una pena vendre el teu prestigi per quatre línies escrites amb ràbia i ira de mal perdedor. Això és el fàcil i malauradament també del comú. Allò realment difícil, complicat i dur era admetre la derrota, reconèixer que el Reial Madrid va jugar una primera meitat encomiable i que en una pròrroga a cara o creu va apostar fort perquè la cara del Rei, i no l'altre costat de la moneda, es posés damunt de la gespa.
PD: Agraïments a Isaac Márquez per facilitar-me la informació.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada