Una rotllana de quatre, abraçats, nerviosos. Una arenga per animar i unes mirades de fraternitat. Estem a les portes de Wembley, a punt d'entrar. Un minut per concentrar-se sabent que la grada també compte, que els nostres ànims seran importants. Enmig d'aquesta litúrgia sagrada ja realitzada a l'Estadi Olímpic de Roma dos anys enrere, un altre grup d'aficionats s'acosta i se'ns uneix. Tots vestim de blaugrana, tots som culers.
Passem el codi de l'entrada per un sensor, accedim a l'estadi i comencen els registres. Estem animats i res no ens treu les ganes de riure, cantar i gaudir. I encara que tenim ànsies d'arribar al nostre seient, aprofitem cada segon de l'ascens en escales mecàniques per demostrar que els nostres jugadors no estan sols. I per fi arriba el moment. La nostra boca, la 544, la nostra fila, la 19, la meva butaca, la 119.
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set ... Els graons previs a la llum encegadora de l'estadi imiten la sortida al camp des dels vestidors. Tots juguem el partit. Però aquí no s'acaba la part mística de la nostra final. La sensació d'entrar en terreny sagrat és indescriptible. Allà vam guanyar la primera Copa d'Europa. És cert que l'estadi és nou, però la màgia segueix bategant, intacta i innata. És Wembley, amb això en tenim prou. Busquem el nostre lloc i ens assentem, només un moment, per assaborir aquesta sensació d'alegria, orgull i nerviosisme que tant agrada a l'aficionat de futbol. Passat aquest moment personal que cadascú engoleix a la seva manera, toca aixecar-se. La grada està cantant i nosaltres no serem menys. Banderes, bufandes, crits, càntics i presentació oficial. Tot està preparat perquè soni el xiulet. El partit comença i les cares de tots els assistents revelen que alguna cosa històrica pot succeïr. La resta de la història ja la coneixeu ...
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada