Quan el bo i el dolent són tan evidents

Després de la disputa de la supercopa, la tensió de la temporada passada ha tornat a sorgir com si mai hagués marxat. Jo ja vaig tenir clar la temporada passada qui eren els bons i qui eren els dolents. Llavors, però, no em vaig atrevir a dir-ho alt i clar. Ara, amb la vehemència d'un que sap que no s'equivoca ho dic sense embuts: si això fos una pel.lícula, el Barça seria el bo i el Madrid el dolent.

Sé que això no agradarà als merengues. Però l'evidència vessa per allà on un miri. No és normal que un equip confongui la violència amb l'agressivitat i que després plori esperant que el món conspiri per donar-los la raó. Això no és correcte i molt menys esportiu. Però això és el que ha portat Mourinho al Madrid. I tot amb un sol objectiu: guanyar. Això és el que qualsevol definiria com a maquiavèlic.

Però a Madrid alguns es neguen a acceptar la culpabilitat evident. Llancen missatges de desprestigi de Messi incitant a Mourinho a parlar. Però jo em pregunto: és que no és normal en un partit de futbol les discussions? ¿Qui van ser els que van sobrepassar la dimensió esportiva del futbol? ¿Qui va agredir? La resposta a aquestes preguntes té una única solució: el Reial Madrid. Encara que també un sector del madridisme comença a veure el seu equip ficat en una espiral de vergonya. Com va dir un aficionat de la capital, "abans el Reial Madrid perdia amb dignitat. Ara segueix perdent però sense ella".

Posted in: Barça,madrid