Quan en Pep Guardiola va fitxar pel FC Barcelona van ser moltes les veus que es van alarmar. Un tècnic "sense experiència" prenia la banqueta més complicada del món. Allà on entrenadors sublims havien fallat, un principiant creia poder triomfar. La incredulitat en el nou projecte es va constatar amb els primers resultats. El Barça va perdre i va empatar.
Les crítiques van aparèixer encara que molts culers van esperar. Havia passat alguna cosa semblant amb Frank Rijkaard i, al final, el Barça havia protagonitzat una de les èpoques daurades del club. Els dies van anar passant i les victòries van començar a repetir-se. El Barça guanyava i ho feia jugant bé. Els jugadors corrien i lluitaven i el vell estigma de la inferioritat i la persecució arbitral s'esvaïa. Xiulessin com xiulessin els àrbitres i peguessin com peguessin els rivals, els nois de Pep guanyaven. Així va arribar el primer triplet de la història del Barça. Llavors alguns es van adonar del que succeïa. La història canviava. El Barça prenia el comandament i Guardiola es convertia en un heroi culer.
El que pocs van endevinar és que la seva trajectòria com a entrenador podia millorar. Com un nen que comença a jugar a futbol i aprèn a poc a poc nous conceptes, en Pep va seguir millorant. Va modificar el 4-3-3 per un fals 4-4-2, amb Messi de mitja punta. Va seguir provant i, aquesta temporada amb l'arribada de Cesc, ha implantat una altra variant tàctica que lliura el carril dret deixant que Alves s'apoderi d'ell i, alhora, nodreix el centre del camp de jugadors de toc que controlen la pilota en tot moment. La tàctica al servei dels jugadors, un concepte brutal només a l'abast dels genis. Dit d'una altra manera, Guardiola ha canviat el futbol. Ha deixat enrere els rígids sistemes que han lligat de mans aquest esport a les últimes dècades, ha demostrat que ha de ser l'entrenador el que s'adapti als jugadors, i ha transformat a un equip pessimista i perdedor en un club guanyador i orgullós que no falla en les finals.
El més curiós del cas és que encara que en Pep és admirat per tot això, no és aquest el seu principal èxit. La gent l’idolatra per la seva manera de ser, pel seu tarannà i pel convenciment de cadascuna de les seves paraules. Ell creu que un partit contra el Ceuta és tan important com un contra l'Arsenal, o que una derrota és positiva per l'esdevenir de l'equip. Des de fora pot semblar hipocresia però la seva perseverança converteixen els seus arguments en veritats. Apareix a la televisió i l'únic que es pot fer és escoltar. La seva veu, les seves paraules, els seus raonaments, i la coherència dels seus actes el converteixen en un líder silenciós, treballador i, veient els resultats, triomfador. Em pregunto que passarà el dia que ja no estigui i com s'ho farà el Barça per sobreposar-se al seu adéu. Encara queda molt, tot i que el que està clar és que si el seu successor com a entrenador és tan eficaç com ho va ser el seu relleu com a jugador hi ha Barça per estona.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada