Fa un any i mig em vaig enamorar, potser confós pel neguit i la sensació de derrota contínua. Mai aconseguia els objectius que em proposava i, al final, fent gala de desesperació, vaig posar el meu cor en mans d'una dona. Al principi va semblar defensar la nostra relació. Va lluitar per ella i, encara que les seves formes no van ser sempre les adequades, vaig confiar en els seus mètodes.
Ho vaig canviar tot. La meva forma de vestir, de comportar-me. Fins i tot vaig arribar a canviar la meva personalitat i vaig acceptar allò que abans m'havia semblat incorrecte. Ho vaig abandonar tot, els meus amics, la meva família i em vaig centrarnomés en ella. Li vaig donar tot el que em va demanar i fins al que no em va demanar. Vaig acceptar les seves crítiques i vaig intentar millorar, sabent que la meva vida ara estava lligada a ella. El primer any no va ser bo, però per fi vaig sentir que hi havia esperança. En el treball vaig seguir sense complir allò que em demanava encara que poc a poc em vaig anar acostant als objectius. Vaig treballar i treballar, a l'oficina amb els meus projectes i a casa amb la meva estimada. Tot per millorar, per tornar a ser el jove brillant que un dia vaig ser.
Però llavors tot es va tòrcer. Ella em va dir que encara que m'estimava, jo era només una estació més del seu recorregut. Que encara que creia que jo era el millor home del planeta sentia que havia de seguir descobrint altres homes i altres maneres d'entendre una relació. Em va explicar que el seu somni era tornar a Anglaterra i començar una nova relació. Jo no podia creure-m'ho. Després de tots els meusesforços, de tots els canvis, aquella noia m'anava a abandonar sense remordiments i sense haver-me fet ni millor persona ni millor treballador. En conclusió, i perdó per l'expressió, em va cardar una patada als ous, igual que ho ha fet araMourinho amb el Reial Madrid.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada